Viatge a Perú

Dissabte passat va ser dia d'esport. Al matí en ple sol, vam jugar un partit de futbol entre gringos i peruans. Vam arribar a l'hora amb el bus de l'equip campió (Land Rover segle passat). L'equip era mixt i anàvem amb uniforme cocacola vermell. Les noies de Sepahua anaven descalces, els nois eren bastant bons i amb la calor que feia no vessaven ni una gota de suor. En canvi, tots nosaltres defallíem. Ens van guanyar, encara que el resultat oficial segons l'àrbitre Pare Ignacio va anar de 4 a 3 a favor de Perú. Les noies gringas vam fer un paper bastant digne. Virginia i jo vam crear bastantes ocasions, Maria i Leticia es van deixar la pell. Jordi va fer parades de somni, Sergio i Joan (o Joao tal com l'anomenen) van demostrar els seus dots de bons jugadors. Adrian tampoc va estar malament, àdhuc duent les sabatilles de Vir, bastant més petites que el seu peu. Maite no va jugar perquè estava tocada d'un peu. Alberto va fallar moltes ocasions però les seves queixes a l'àrbitre ens van salvar d'una pallissa major.

A la tarda tocava gimcama. L'assistència va ser bona. Aquí a Sepahua hi ha un munt de nens. El premi consistia en un pastís que vam preparar al centre i que no estava del tot cuit però es podia menjar. Les proves ideades per Sergio i Vir van ser molt divertides i els trucs de màgia d'Adrián van tancar una tarda on no se qui ho va passar millor, nosaltres o els nens. Al finalitzar les proves la llet amb chocolata que vam preparar per a una prova de la gimcama va desaparèixer en qüestió de segons, vaig fer gots amb ampolles de plàstic perquè poguessin beure quants més nens millor. Malhauradament també va desapareixer l'olla. Malgrat aquest últim fet, no cregueu que aquí són freqüents els robatoris, encara que el lloc és d'extrema pobresa com ens recorda diàriament Nati, les persones són honestes. Som pocs els gringos i suposo que ens respecten encara. La primera vegada que vam anar de nit de l'alberg a Sepahua (40 min) caminant temia pel que ens pogués passar, però a l'anar creuant-nos amb la gent del lloc anàvem agafant confiança en ells per l'amabilitat amb la qual sempre et saluden.

Per la nit després d'anar a pegar unes ballarugues a "5mentarios” es va produir un moment clau del viatge. Una carrera esbojarrada de motocarros. El grup de deu que vam anar a la discoteca, vam tornar a l'alberg en dos motocarros, cinc persones més el conductor en cadascun d'ells, normalment anem solament dos o tres. Aquells motocarristes estaven definitivament bojos, avançaments, sots, frenades, pitades… ni Alonso agafa les corbes com aquells dos. Vam arribar tots amb els pèls aixecats i rient. Inoblidable.

[@more@]

Tweet

El poble té aproximadament 8.000 habitants i fou fundat per missioners. Està al costat de la desembocadura del riu Sepahua amb el riu Urubamba i està envoltat de selva. Té una pista de terra d’aterratge de 2.5 km de llarg. Només vola “Alas de esperanza” i els diumenges a la tarda, no sempre, surt un vol a Lima. Els carrers són de terra i les cases de fusta amb sostre de fulles seques (tenen certa semblança a un poblat d’un western). En algunes cases hi tenen televisió, els nois de la comunitat Machiuenca vénen caminant per les nits a veure-la.

Hi ha una zona comercial (el Malecón o port) on pots trobar de tot (són botigues tipus “xinesos” d’aquí). Zara encara no té cap botiga, jeje… Hi ha una botica, una emissora de ràdio, dues escoles de primària (una pública i altra dels missioneres), dos col·legis (secundària), el centre tecnològic que està als afores. Els nens van uniformats les escoles. No tenen una forma de vestir típica, van amb texans, pantalons curts, samarretes de cotó… roba bastant gastada. Ara estem en la biblioteca on hi ha 8 ordinadors i on fa una calor irresistible. També hi ha un hospital, una llibreria, una església (fan missa a les 7 del matí i a les 5 de la tarda i posen música). On passem moltes estones es a la juguería bevent uns combinats de fruites i menjant gusanitos.

Prop del Malecón hi ha diversos hotelitos també, bars, restaurants (tot molt humil). I el millor… una discoteca!!!. Es diu “5comentaris” (sincometarios). El dissabte vam anar a ballar una estona, i a l’arribar vam tenir tots la mateixa sensació, era increïble com allí, enmig del no-res, podiamos escoltar música a tot volum de tot tipus (vam reconeixer, l’Oreja de Van Gogh, Madonna…) Només serveixen cervesa, aigua gelada (freda) amb gas si no dius el contrari, pinya colada amb licor però res de cubates. És complicat trobar Coca-cola, hi ha una imitació es diu Peru Cola, però tampoc la tenen a la disco.

Tot sepahuino té un o diversos machetes (ganivets de mig metre de llarg), que la veritat, espanten. És comú veure a nens amb un matxet. Tenen diversos camps de bàsquet amb graderies i un de futbol amb grass (gespa), molt diferents als de Catalunya. També hi han tallers de reparació de bicis, motocarros i llocs on venen petroleo (gasoli).

[@more@]

Tweet

Aquí clareja molt aviat, a les 5.30 i ja no pots dormir perquè entra un munt de llum. En les finestres no hi ha vidres, només mosquiteres ja que sempre fa calor. A les 6 ja és de nit i a l’alberg engeguen un alternador (motor per fer llum) que dura fins a les 11 més o menys. Després anem amb llanternes fins que el cos aguanta… però la veritat és que arribem esgotadissims cada dia.

És recomanable dormir amb mosquiteres al llit ja que poden entrar bestioles. Hem vist ja diverses tarántules. També hi han zancudos (mosquits que transmeten malalties tals com la malària), infinitat de llangardaixos, i vívores… Al menjador tenim la pell dissecada d’una sussupe (vívora) d’uns 2 metres de llarga i 20 cm d’ampla que van trobar als voltants de l’alberg. Aquest tipus de vívores són les més perilloses, si et piquen dures 4 minuts… però tranquils que estem atents i encara no n’hem vist cap viva.

Els nois del tecnològic fan pràctiques d’hosteleria amb nosaltres… preparen la taula ens serveixen el menjar etc… encara que nosaltres ajudem també. El menjar el prepara a la nit Pochina i al matí una nativa que no recordo el nom. Mengem llegums, molt arròs, per a postres sempre hi ha papaya (boníssima) o bé plàtan (potser és millor que el de Canàries, sobretot els “bizcochitos”, plàtans nans). El pa no és massa bo, es una mena de pa de motlle… però ja comencem a trobar-li el gustillo. L’aigua la prenem bullida i després congelada.

El diumenge vam menjar paella de pollastre (mmmm) la va fer Pilar, una professora que fa capacitació als professors. Pilar té una vida admirable. Aquest any s’ha jubilat i per a rematar a vingut aquí a transmetre’ls tot el que ha anat aprenent tots aquests anys. Ha estat per Àfrica, també com professora i en molts més llocs, quan eexplica quedem tots embadalits.

En l’alberg mengem, dormim i els nois vénen a assajar l’obra de teatre que estem preparant pel dissabte vinent. Hi tenim la rentadora (les nostres mans) i secadora (les cordes d’estendre). Hi ha una petita biblioteca, una sala de reunions i estan construint una barbacoa. Per a anar a Sepahua des de l’alberg, podem anar caminant (50 min), en el Land Rover del segle passat (un dia vam ser 18 persones en ell) o en motocarro (moto amb seient per a 3 persones). L’altre dia vam fer uuna bona carrera en motocarro són una mica temeraris aquests peruans.

[@more@]

Tweet

Avui hem anat d’excursió a un fundo. Un fundo és una explotació amb grans extensions de terreny hi han cultius i animals. Per arribar-hi hem recorregut aigües amunt el riu Sepahua amb una petita embarcació. Un cop hem arribat ens han rebut els mossos que treballaven allí. Ens han dit que en 10 minuts ens portaven uns cavalls per poder montar. Han tardat més d’una hora, aquí s’ha de tenir molta paciència. La puntualitat i els horaris no tenen res a veure amb Catalunya.

Hem pogut montar a cavall durant una bona estona. Els cavalls estaven domèsticats però podies anar al teu aire. El camí a través de la selva era impressionant. Hem arribat a una quebrada (riu) on hem descansat una estona. Ningú s’ha atrevit a banyar-se ja que l’aigua estava estancada i hi havia força fauna perillosa (caimans, piranyes, serps, …). Allí ens han ofert cocos. Aquí els cocos es cullen força verds i et pots veure el suc que porten dins, fins hi tot més d’un litre. Està molt bo.

Per últim ens hem banyat al riu i hem tornat amb la barca. A la vora del riu hi havia manta blanca (eixam de petits mosquits) que ens han atacat una mica.

[@more@]

Tweet

Finalment arribem al centre de pràctiques de Sephaua on ens quedarem durant 2 setmanes. Aquest el centre de pràctiques del Institut Tecnologic
que ha construit aquí Sephau la Fundació Carlos Laborde. A l’institut tenen 2 branques, Agropecuaria i Turisme, que equivaldrien a un mòdul de grau superior a Espanya.

Ens vam trobar 2 habitants que no esperavem. La Rosa i la Mari Pili. Rosa és una mona choro supergraciosa que no creix molt i es molt juguetona. Mari Pili és una nena que van trobar a l’agost en estat de desnutrició. La seva mare la tenia abandonada tot el dia ja que anava
a fer treballs comunitaris a la chacra. Funcal la va acollir i l’està tractant pels parasits. A l’octubre la retornaran a la seva mare. La nena té any i mig, però ni camina ni parla. Només deixa anar ‘uh’. Té certa semblança a Rosa.

Vam coneixer natius. Esdras el nostre guia, estudiant en pràctiques de la Fundació, Puchina la cuinera i Ramon el marit de Puchina que fa diferents treballs al centre.

Per últim ens va impactar una història d’un nen que vam recollir al camí de Sephaua per portar-lo a la seva comunitat, els Machihuencas. Aquest nen jugant amb el seu germà que portava un machete, va perdre un ull. Ara quan va a classe s’hi posa una fulla. La Fundació junt amb el padrecito estant intentant posar-li un ull per que no es quedi marginat.

[@more@]

Tweet

El cel es va aclarir i mentres estavem dinant un pollastre amb patates,
va venir el pilot Enrique (7000 hores de vol) a buscar-nos per sortir.

Per a transportar els 13 passatgers que som necessitavem 3 vols.
Al final només donava temps de fer-ne un. En aquest primer vol
anavem Josefa (Salamanca-Madrid), Alberto (gallego residente en Madrid),
Leticia (madrileña) i nosaltres dos.

Vam arribar a l’hangar on hi havia l’avioneta. L’aeroport de Satipo
es reduia a aquest hangar que tans sols tenia una radio i una pista
de terra més petita que hem vist mai.
Hi havien 2 invitades d’excepció (les vaques)
que coordinaven el vols de la pista.

Increiblement l’avioneta s’envolà, el trajecte durava 1 hora,
sobrevolant selva. Vam creuar els rius Tambo i Urubamba.
Es veien diferents focs controlats a la selva per fer ‘chacras’.
El fum combinat que s’aturava amb els nuvols deixava una linia a l’horitzo
molt marcada que quedaria allí fins que arribés la propera pluja.

Enrique ens va explicar el quadre de comandament on es veia
que volavem a 5000 peus i anavem a una velocitat de 200 km/h.

L’avioneta ens deixava ja al punt final Sephaua.
Ens esperavem a la pista Nati, padre Ignacio (padrecito) i alguns natius del poble.

[@more@]

Tweet

Per fi hem pogut accedir a Internet després de 3 dies desconectats.
Més endavant os expliquem com hi accedim. Avui escriurem el que hem
viscut aquests darrers 3 dies que han estat com 3 mesos per tot el que
hem vist i fet.

Vem acabar l’últim article explicant com haviem arribat a Lima.
A Lima ens van acollir a casa Roela, una familia que lloga les
seves habitacions als viatges de la Fundació i a canvi amb els
diners envia material a Sepahua.

Vam arribar a casa Roela molt tard. Allí ens esperava el canvista.
Hi havia tants bitllets sobre la taula que semblava que jugavem
al Monopoly. Vam fer el canvi 13 persones d’euros a soles (la moneda
del pais). 1€ eren 4,03 soles.

Només vam poder dormir 3 horetes perquè a la 1 de la matinada ja
vam partir cap a Satipo en un bus-furgoneta.

El viatge en furgoneta es va fer molt més llar que el d’avió.
La carretera travessava els Andes. El punt més alt era 5500m.
La furgoneta li fallaven una mica els frens i vam anar més lents
del compte.
Vam tardar mes o menys el mateix temps que el viatge en avió (12 hores) per fer 500km.

Vam fer una escala a Tarma on vam tastar per primera vegada el mate de
coca. Evitarem comentaris sobre els lavabos d’aquest poble. Sorprenenment vam rebre una trucada al mòvil del Carles alli mig perduts.

El viatge amb furgoneta tot i ser de nit va ser impressionat ja que vem sortir de la costa, vem creuar la serra dels andes super alta i vam acabar a la selva.

Per fi vem arribar a Satipo i estava plovent. Per tant no podiem
sortir amb avioneta.

[@more@]

Tweet

El vol ha anat perfecte, han estat 12h però s’han fet curtes perquè no hem deixat de parlar amb tots els nous companys.

Hem fet un amic. S’anomena Abrahan i s’ens ha colat entre el Jordi i jo per veure la peli de dibuixos. Un nen de 5 anys però molt llest que ens ha fet un viatge molt agradable, la seva mare ens ha explicat coses interessants del Perú.

Ara estem a Pueblo Libre, un barri de Lima. Aquesta nit la passarem a casa Roela. Som un bon grup, 13 concretament. Demà, bé avui … bueno no se … (portem una mica de lio amb l’horari) a la 1:00 de la matinada sortim cap a Satipo en furgoneta.

El poc que hem vist de Lima ha sigut impactant. Desordre a les carreteres, sense semàfors, cases sense acabar … bé espeluznant.

[@more@]

Tweet

Ara feia temps que no escribiem al bloc, però aquesta setmana és la recta final, dissabte marxem. Aquests dies toquen ja els últims preparatius abans del viatge, i entre ells ens quedaven algunes vacunes per pendre.

Una mica justos de temps, ens em tingut que pendre la vacuna contra la febre tifoidea (Vivotif) i una altra contra el còlera (Dukoral). Les dues s’han de conservar fresques a la nevera i te les pots pendre tranquilament a casa. Amb aquestes completem la llista de vacunes que ens van recomanar al centre d’atenció al viatger de Lleida.

[@more@]

Tweet

Estem molt il·lusionats en aquest aspecte. Gràcies a Funcal (Fundación Carlos Laborde) tindrem l’oportunitat de donar un cop de mà a la gent que viu a Sepahua. Feia temps que buscàvem un projecte per anar de col·laboració i l’hem trobat. A Sepahua la fundació Funcal ha construït amb molt esforç l’Institut Tecnològic Superior “Carlos Laborde”. Els missioners dominics del Vicariat Regional de Santa Rosa també hi han col·laborant.[@more@]

Funcal està fent un treball força interessant. L’educació de Perú està molt centralitzada a Lima i desplaçar-se fins allí per continuar els estudis superiors repercuteix en unes despeses que la majoria de les famílies de Sepahua no poden assolir. L’objectiu és formar als joves en matèries que després aprofitaran, sens dubte, per construïr un futur millor amb més dinamisme i més oportunitats de guanyar-se la vida a la seva terra.

Al centre s’estudien varies disciplines, nosaltres anirem a posar el nostre gra de sorra amb l’Informàtica, que recentment s’ha implantat aquest abril.

La Nati, responsable de Funcal, viatja a Sepahua el pròxim 25 de juny. Des d’allí i fins al setembre coordinarem i planificarem el temari. Encara no sabem el nivell d’aquests nois i noies, és molt emocionant… que hi trobarem?

Estem pensant en fer una recollida de material informàtic. Tots tenim aparells que no fen servir… crec que es una bona idea. Això suposa una organització i gestions… per exemple s’ha de mirar els preus per enviar equipatge per avió… serà complicat però veurem si es possible.

Tweet